Josep Vilà Purtí

L’èxit d’un club esportiu no ve mai donat pel talent d’una sola persona, més aviat depen de l’empenta i treball de tot un equip. Fins i tot en els esports individuals, l’èxit d’un esportista dependrà de la feina exercida per entrenadors, federatius, metges… També es sol dir que ningú es indispensable en cap empresa, cosa que sembla raonable (inclús desitjable) fins que un es troba amb biografies com la del nostre entrevistat d’avui, persones sense la intervenció de les quals aquests gairebé 70 anys d’història del balonmano a Granollers no haurien estat possibles.

Tothom suma, clar que sí, i tots prodríem estar d’acord en el fet que és la unió de petits esforços el que sol dur-nos a l’assoliment de grans fites. També, però, podríem coincidir tots en afirmar -encara que no es sol dir per correcció-, que la paternitat de l’èxit en un club o institució, malgrat ser de comú molt disputada, sol sempre ser atribuïble a unes persones més que a unes altres.

Phil Jackson al bàsquet, Matt Busby al futbol, Josep Lorente a l’hoquei patins…, tots els esports compten amb grans genis de la banqueta, aquells qui han estat responsables no tan sols de fer campions els seus equips, sinó també de fer evolucionar l’esport que practicaven degut al seu extraordinari talent i comprensió del joc. Entrenadors que, més enllà de consideracions tàctiques i tècniques, aconsegueixen extreure el millor dels jugadors que tenen, així com obtenir el respecte i admiració dels aficionats, gràcies al seu gran carisma (entès ‘carisma’ com el poder que Déu atorga a certs cristians per influir en la seva comunitat eclesial).

Seria difícil explicar-se els orígens, evolució i culminació exitosa d’un projecte com aquell BM. Granollers de les dècades daurades dels 50 i 60 (durant les quals es van aconseguir 2 Campionats d’Espanya absoluts a onze i 10 Campionats d’Espanya absoluts a set) sense la intervenció decisiva d’un entrenador genial com Josep Vilà, l’esportista més llorejat de la història del BM. Granollers juntament amb Miquel Prat.

Originari del carrer Corró, torner d’ofici abans de dedicar-se professionalment a l’esport a partir de 1970, Vilà va agafar les regnes del primer equip del BM. Granollers l’any 1953 a instàncies de Lluís Sitjes, que n’era el president aleshores, i el va dirigir durant disset temporades consecutives. En una decissió que marcarà per sempre i molt positivament la seva carrera professional com esportista (malgrat, a la vegada, provocar una situació desgraciada i mai no volguda per part seva, com ha estat el distanciament durant molts anys amb el que fins aleshores havia sigut el seu club de tota la vida), la temporada 1970-71, Vilà enfila l’antiga carretera de Barcelona que el va veure néixer per anar a fitxar pel Barça, i amb aquesta decissió posa punt i final a un periode triomfant de catorze temporades amb el BM. Granollers.

És un honor per aquestes pàgines de ‘Memòria Viva’ comptar avui amb el testimoni del ‘Monsieur Handball’ del balonmano espanyol, una de les persones més estimades, admirades i respectades per la gent d’aquest esport i l’home que dirigí el que fou, potser, el millor BM. Granollers de la història. Obrim, doncs, ben bé les orelles per escoltar al mestre de l'handbol Josep Vilà.

Josep 'Pep' Vilà i Àlex Viaña al despatx del primer, contemplant la foto de l'equip del BM. Granollers que guanyà per primera vegada el Campionat d'Espanya l'any 1956

Amb quina victòria es quedaria d’entre totes les aconseguides pel BMG des de la seva fundació fa 70 anys?

Al 55 vam perdre la final del Campionat d’Espanya contra el Sabadell. Aquesta final, tot i haver estat programada a un sol partit, es va haver d’acabar decidint jugant-ne un segon. El primer partit va ser tan competit que es van haver de jugar tres prórrogues; al final de la tercera, els jugadors havien quedat esgotats per l’esforç i jeien per terra com després d’una gran batalla. Els capitans dels dos equips, veient el panorama, es van reunir i van decidir aplaçar la final 24 hores per jugar-la a un segon partit, que va ser el que vam perdre.

De tornada a Granollers després d’aquella derrota, en Francesc Pregona (sensacional jugador, potser el millor de la seva època, però també un gran pesimista) se m’acostà després d’una reunió de la junta i em va dir molt convençut que havíem perdut una ocasió irrepetible, i que mai més no tornariem a tenir l’oportunitat de guanyar un Campionat d’Espanya. Jo me’l vaig mirar i li vaig dir també amb convenciment: “Quico, pensa que això només ha fet que començar, l’any que ve hi tornarem.” I

I així va ser, l’any següent hi vam tornar i vam guanyar tots dos campionats, El Campionat d’Espanya a onze i el de pista. I aquests campionat del 56 és els que recordo amb més estima perquè va ser el primer, naturalment, però també perquè l’equip era tot fet amb nanos d’aquí, nanos, la majoria, que ens coneixíem des de petits. La rebuda a Granollers després de proclamar-nos campions d’Espanya el primer cop va mobilitzar tothom dins del poble. Compta amb que havíem vençut l’Atlético de Madrid, llavors el millor equip d’Espanya en teoria! Però nosaltres lluitavem molt i mai no ens donàvem per vençuts, i va ser aquell pundonor, aquelles ganes de lluitar per guanyar sempre, el que ens va fer campions tantes temporades, tot i que potser no fóssim el millor equip.

Jorge Hernández i Josep Mª Cabrera, els capitans de la final del Campionat d'Espanya del 1956 disputada a l'aleshores recent inaugurat Palau d'Esports de Barcelona

Arribada dels jugadors a Granollers amb la primera copa de campions d'Espanya

L'equip campió d'Espanya de 1956. Dempeus: Casajuana, Vacca, J. Barbany, Pregona, Cabrera, Font, Riquer. Ajupits: Rogelio (delegat), Fondevila, Emili Botey (president), Illa, Vilà (entrenador)

Josep Vilà agraïnt la Placa al Mèrit Esportiu que la Federació Espanyola de Balonmano atorgà al BM. Granollers l'any 1956

Quin és el moment, experiència o anècdota que primer li ve al cap de tots els que ha viscut amb el balonmano?

Que jo em fes entrenador, va ser un accident... Fins llavors, havia fet tres anys de mig dret al Granollers quan encara es jugava a onze, i tot va venir arrel d’un partit del Campionat de Catalunya que jugàvem contra el Badalona. El partit, tot i ser disputat, anava plàcid i bé, però, de vegades, quan un menys s’ho espera, i donat que un també té el seu temperament, passa alguna cosa que tot ho embolica.

Hi havia un jugador del Badalona que en feia dos com jo a qui li deiem ‘l’home’, i tot i que era un tros de pa vam tenir un 'rifi-rafe' com a conseqüencia d’una jugada ell i jo, però res seriós. L’àrbitre, que es deia Sr. Guasch, va pitar falta en contra meva i no vaig estar-hi d’acord. No sóc una persona violenta, ni molt menys, pero aquell dia en Guasch, que tenia ben guanyada la fama de gallet, se’m va posar una mica ‘xulo’ i jo -no sé ben bé què em va passar- li vaig fúmer una clatellada que el va enganxar ben bé a la cara.

Tot i que em van rebaixar la sanció d’un any a sis mesos, aquell va ser el meu últim partit com a jugador. Poc després, com que l’equip no tenia entrenador fixe, els de la junta em van demanar a mi si volia fer-me càrrec de l’equip… Vaig dir que ho provaria i, si anava bé i els jugadors em volien, ho faria. Corria l’any 1946 i aquells van ser els meus inicis com entrenador del BM. Granollers, càrrec que vaig defendre amb gran orgull fins que vaig marxar al Barça l’any 1970.

Equip del BM. Granollers temporada 1968-69, la darrera al club vallesà de Pep Vilà. Dempeus: Perramon, Pedragosa, Pascual, Prat, Vilà (entrenador), Maspons, Masip, Labaca, Pérez. Ajupits: Torrecilla, Arné, J. Garcia, González, Bescós, Viaña, Donnay, Galán

Quina creu que és l’essència del BM. Granollers i quin missatge li agradaria fer arribar a l’actual junta directiva?

Si fa un any m’haguessin demanat la meva opinió sobre el futur del BM. Granollers, potser hauria sigut més pessimista. Però d’un any ençà, la labor de la junta directiva mereix un vot de confiança de part de tots. Només els animaria a seguir en aquesta línia i llançar un crit d’ànim perquè entre tots els ajudem a tirar la cosa endavant…

(La conversa amb el Sr. Vilà, que hem mantingut al seu domicili del C/ Barcelona de Granollers, es veu interrompuda en aquest punt per l’arribada d’un altre gran mestre de l’handbol granollerí, el senyor Alejandro Viaña. L’Alejandro arriba a casa dels Vilà acompanyat de la seva senyora, la Nardi, per dinar amb el Pepe i la Rosita, un rite que les dues parelles venen repetint regularment des de fa més de quatre dècades, concretament des que els dos homes, amb l’arribada d’Alejandro al Granollers, van unir les seves forces per liderar un gran equip d’handbol. L’arribada dels Viaña fa que ens distraguem i marxem sense que el senyor Vilà ens parli de l’essència del BM. Granollers, però tant se val, l’essència del BM. Granollers se’ns acaba de manifestar en aquest pis del carrer Barcelona, on dues parelles d’amics paren taula per dinar plegats.)

Gràcies Pepe!